Hola Andreu, comencem?

No veus que estic pintant?

(l’Andreu pinta amb aquarel·les dins d’una petita cabana construïda dalt d’un arbre del seu jardí)

Perdona…

Veus? Només amb una pinzellada, el quadre agafa vida. Quan pinto em sento Déu.

Només quan pintes?

No.

Et sents Deú?

Em sento AnDeú.

Jajajajajaja. Bona!

No riguis, imbècil. Fora del programa no faig gràcia.

Perdona…

Ho veus? Ara una altra pinzellada i… Mort. Ara el quadre és mort i destrucció.

Carai…

Vida i mort. Riure i depressió. No t’ho esperaves, eh…? Pintant espanto fantasmes.

En tens molts, de fantasmes?

Si. Sóc un home molt complexe, molt. No em veus una mica com un pallasso trist? Va digues, sense por, sóc un pallasso trist, oi?

No ho sé, Andreu, així no et veig. Potser si baixes de l’arbre…

M’agrada pintar dalt de l’arbre, com quan era petit.

Què feies quan eres petit?

Que no ho saps? Era molt gamberro, jo. Fumava bisontes i no estudiava gens.

Com ha canviat tot, eh?

Si, ara sóc emperador.

Emperador?

Tinc un imperi, no?

Suposo que et refereixes al Terrat…

No home, no… El meu imperi són els milions de persones que m’adoren.

Que veuen el teu programa

M’escriuen cartes. Mira, mira quantes cartes!

(l’Andreu assenyala una muntanya de cartes mullades i podrides, d’uns deu metres d’alçada, al mig del jardí)

Ostres. Tens una muntanya de cartes…

A vegades m’agrada despullar-me i ficar-m’hi a dins. Noto el contacte amb la gent. Un dia m’hi vaig quedar adormit.

A tu t’agrada, la gent?

M’agrada molt la gent, però lluny. El twitter és perfecte.

Ets un home 2.0?

De cap a peus. Ara ja no cal que surti de casa, la gent em fa la pilota còmodament des de casa seva.

Et fan molt la pilota?

Continuament.

I t’agrada?

A tu t’agrada que te la xupin?

Ja t’entenc…

(Per fi, l’Andreu baixa de l’arbre. Es col·loca a quatre potes i juga amb el seu gos)

I què, el gos?

Amb el gos m’hi he arribat a comunicar. Ell no parla però jo he après a bordar. Em va ajudar molt quan durant la gran depressió.

La gran depressió… Els anys 30…

No home, l’altra. La meva del 2000. Vaig haver de deixar Catalunya orfe de “La Cosa Nostra”.

Ah, si. I què, Catalunya?

Catalunya se m’ha fet petita. Tu has anat mai a veure “Catalunya en miniatura”?

Si.

No et senties molt gran? Fora d’escala?

Si, suposo que si.

Doncs ja saps com em sento jo, a Catalunya. Ara sóc un ciutadà del món. Has estat a Nova York?

No.

Se’t nota.

(Sona el timbre de la porta. L’Andreu fa veure que no el sent)

Andreu, em fa l’efecte que truquen a la porta…

Ah, si. Deu ser la XXXXX, fa dies que em persegueix…

És la teva novia, no?

Té les tetes enormes, com la meva mare.

(segueix sonant el timbre)

Vols que vagi a obrir?

No. I ves acabant, que he d’anar a fer el programa.

Diuen les males llengües que has perdut gràcia, que el programa l’aguanta el Berto…

El programa com es diu?

Buenafuente

Doncs ja està. No s’adonen que ho faig expressament. M’he d’anar retirant, vull dedicar més temps a la gent que m’estima…

(el timbre segueix sonant)

Ves-te’n!! Pesada!! Cony de dona…. No em deixa respirar.

Vaja… Dona’ns un consell per triomfar a la tele, Andreu, i ja no et molesto més.

Els guionistes. Fes-los creure que sou amics, com de la família, diga’ls que són uns genis i explota’ls tant com puguis. Són molt tontos, els guionistes. Ah, i sobretot no et mullis, mai. No et fiquis en política. I estigues sempre, sempre, sempre, en contra del Bush, de l’Aznar i de la Guerra.

Gràcies, Andreu.

No a la Guerra, company.