Parat al semàfor, el Lluís pensa en la seva filla de quinze anys. Sempre ha estat una nena preciosa. Ha heretat el millor de sa mare, pensa. Els ulls verds i les cames llargues, les faccions fines i els cabells rossos de vol angelical. Però ara la troba diferent i busca la diferència, pensa en la paraula i troba exuberància, i es preocupa. Aquest estiu han anat a passar uns dies a Tossa, com cada any, i han anat a la platja i tot ha estat molt diferent. No és l’exuberància el que l’amoïna, és l’actitud de la nena. No són els llavis carnosos, ni els pits turgents, ni cap dels nous volums que desafien la gravetat i que no ha heretat de sa mare, pensa. Són els llavis pintats, és aquell caminar amb aquella faldilla la nit aquella que van sortir a sopar. És el biquini, és aquell aire temerari, és la mirada bruta dels nois, dels homes, a la platja, és aquella amiga, la Katia. Sobretot és la Kàtia, pensa. No li agrada aquella noia.
Des que han tornat de Tossa, la nena passa les hores a l’ordinador, fins molt tard a la nit, parlant amb la Katia, n’està segur. Parlen per videoconferència, s’envien fotos i a vegades la sent riure i li sona estrany. No és un riure angelical. El Lluís ha sentit parlar a la ràdio dels perills d’internet i de les xarxes socials durant l’adolescència, ha sentit barbaritats i té por. La Carla és una nena, pensa, i creu que l’ha de vigilar.

No en treu res, de parlar amb ella. Es tanca en banda, pensa, ell també ho feia. Pensa que li hauria de parlar dels canvis hormonals, del metabolisme, del sexe, dels homes, vol dir-li que no tingui pressa, que vigili amb l’internet, i es bloqueja davant l’angelical cara d’estupefacció que li dedica, que li recorda a sa mare. Fa tres anys que va marxar, la puta de la Glòria, pensa, i s’emprenya. Recorda tres frases de la psicòloga de la ràdio i l’hi repeteix amb vehemència.

Pensa en un amic informàtic que fa 3 anys li va ensenyar a veure porno, quan la Glòria va marxar, i li demana consell. Està decidit a espiar la seva filla. Vol saber de què riu quan la sent a la nit, tant poc angelical. Aprèn ràpid, s’hi posa i en una setmana ja ha vist tots els perfils públics de la seva filla a internet, li ha rastrejat el disc dur, ha vist fotos, videos, correus electrònics i fins i tot ha parlat amb ella en un xat.

No hi troba res alarmant a l’ordinador de la Carla, en el fons és una nena, pensa, però segueix entrant al xat i parla amb ella de tant en tant fent-se passar per un noi de setze anys. Una nit s’hi connecta i hi veu una Kàtia, Kàtia_XXX69. La saluda i li diu que és de Tossa. No fotis, jo també, li respòn, i ja sap que és ella. Decideix parlar-hi fent-se passar per un home de trenta anys, a veure fins on arriba, es diu. És un pendó, no s’equivocava. Escriu de color rosa i porta el ritme de la conversa amb seguretat, li diu que li agraden els homes madurs i que si li envia una foto i li agrada, ella li n’enviarà una altra. Què estàs fent, Lluís, pensa, però busca una foto d’un home jove i l’hi fa arribar. M’has posat calenta, li diu, a veure si t’agrado jo. I a la foto hi reconeix el lavabo de la casa de Tossa. Davant del mirall, la Kàtia s’agafa els pits i la Carla, la pobra, li llepa un mugró. El Lluís està aterroritzat, emprenyat, avergonyit i calent, per aquest ordre. Decideix no aixecar sospites i es despedeix de la Kàtia fins una altra, i pensa en esborrar la foto però al final la guarda.

L’estiu que ve no aniran a Tossa, la Carla ja no té ordinador a l’habitació i l’amic informàtic li ha ensenyat a bloquejar l’accés a internet a partir de les nou de la nit. Té la situació sota control, pensa, ha fet el que havia de fer. Ha plorat molt la Carla, l’hi ha jurat que quan faci divuit anys marxarà a viure a Tossa, amb la Kàtia, i ell pensa que ja l’hi passarà.

Algunes nits de tant en tant, quan la Clara dorm a casa de sa mare, el Lluís desbloqueja el router, es connecta al xat i hi busca la Kàtia. Li diu que no vol fotos, parla amb ella i es masturba al menjador.