Hi ha viatgers de veritat: Miguel de la Cuadra Salcedo, Ibn Battuta i aquell noi tan simpàtic del Planeta Solitario de la2. La resta som turistes. Jo, avui, em pixo amb carinyo a la boca dels exploradors intrèpids que viatgen carregats de raspalls de dents a països molt pobres i es dediquen a fer fotos de nens negres amb mosques a la cara, sentint-se molt africans, fins que un dia prenen mal, i corren a l’ambaixada sentint-se molt europeus, apartant a cops de colze els nens amb les mosques i les dones que venen de rentar la roba al riu. Em cago, concretament, en el procés mental següent:

Renego de la civilització Occidental, malaltissa i decadent –> Me’n vaig al 3er món a recuperar la fe en la humanitat –> Tinc un problema –> Exigeixo que la Societat Occidental, malaltissa i decadent, em tregui les castanyes del foc.

Si no vols pols no vagis a l’era. És innegable que hi ha zones del món perilloses on, pel motiu que sigui, no hi tens les mínimes garanties de seguretat. Són llocs on t’hi has de saber moure perquè la gent, les coses, la natura, funciona d’una altra manera, normalment pitjor. Jo, per exemple, sóc fill de l’eixample de Barcelona i a l’eixample mai hi passa res. No hi ha violència, ni segrests, ni allaus, ni crescudes de rius i hi ha molt poquets talibans. Tota la vida vivint tranquils, els eixamplencs hem desenvolupat instints de supervivència basats en una sèrie de pressupòsits que no es donen a molts llocs del planeta. Ens hem acostumat a viure amb unes normes bàsiques de convivència, confiant bastant en el proïsme. Jo no sabria sobreviure en una presó de Korea del Nord, ni en una Haima de talibans al desert de Mauritània, ni vull patir febres extranyes, per molt bonic que sigui l’Amazones, ni se’m passa pel cap, sabent com les gasten, d’agafar un vaixell i anar emprenyar els jueus, per moltes ganes que en tingui. Hi ha activitats perilloses, llocs on determinades actituds són perilloses i moments perillosos a molts llocs. Jo sé on són, tots ho sabem, i cada dia dóno gràcies per no ser allà.

Sóc un cagat? Si. M’estic perdent experiències reveladores de les que et canvien la vida per sempre? Si, és el preu que he de pagar. He aconseguit viure amb la idea que els meus nets s’hauran d’acontentar amb històries molt poc exòtiques. No pain no gain, entesos. Ara jo vull saber quin preu pagues tu, petit Marco Polo, si malgrat totes les advertències i el teu propi sentit comú, decideixes a anar a fer el cabra on no toca i et converteixes en un conflicte diplomàtic per a la teva mare pàtria?

Suposo que un dia et notes fred, mort en vida, necessites experiències fortes, extremes, creus que estàs preparat, ho deixes tot enrera i vas cap al foc. Tens molta mili, les has vistes de tots colors. Sempre has viatjat sense mapa perquè t’agrada perdre’t, impregnar-te de la nova gent, noves costums, nous reptes… Hi vas i menges com ells, dorms amb ells, te n’enamores, els ajudes a construir una escola d’adobe, toques els seus tambors i t’adones de com ens compliquem la vida, a Occident. Sempre preocupats, materialistes. Allà la vida té sentit. Perfecte, però sigues conseqüent i assumeix el risc.  Planteja’t si també vols compartir el seu índex de morts violentes, les seves epidèmies i els seus desastres naturals perquè és el preu que potser, Déu no ho vulgui, et toqui pagar a tu. Sense metàfores, vull dir pagar, trinco – trinco, fins l’últim cèntim del que li costi al teu país, avorrit i materialista, treure’t de l’embolic on t’has ficat.  En resum, amic explorador, vull dir-te que si per exemple…

-         Et dóna la gana d’esquiar “fora pistes”, t’enganxa una allau i un grup de 15 bombers i la benemérita s’han de passar 36 hores buscant-te,

-         O tens una flota de vaixells de pesca, n’envies a un prop de Somàlia i venen els Pirates i l’aborden,

-         O un dia t’afartes de la vida de funcionari, demanes plaça en una Caravana Solidària que travessa una de les zones més perilloses d’Àfrica i, com no podia ser d’una altra manera, et segresten,

-         O potser decideixes anar a fumar porros sota les estrelles dalt d’una muntanya del Pirineu Aragonès i després no saps baixar i et trenques una cama,

-         O si et banyes saludant la bandera vermella de la creu Roja, et piquen catorze meduses i t’han de posar un antídot caríssim,

-         O ets un empresari molt murri, veus un ninxo de negoci al El Salvador i a la primera reunió de feina ja t’han tallat una orella i li han enviat a la teva dona per MRW.

Si et passa qualsevol cosa d’aquestes i salves la vida, dóna les gràcies a qui t’ha tret les castanyes del foc, aprèn la lliçó, deixa de fer el pallasso i sobretot : PAGA LA FACTURA, que estaves avisat.