Durant tres anys de la meva vida vaig anar a dormir escoltant el SuperGarcía de la Cope. De 12 a 1 m’oblidava que era un petit independentista català assenyat i m’abandonava al morbo del plaer prohibit, en secret, com un nen del kukluxklan escoltant d’amagat els discos de Chuck Berry. Era tant exòtic… I si es feia la una i encara no m’havia adormit, posava la cinta del De la Morena i comparava, i per mi sempre guanyava ell. Es podria dir que el García era el meu heroi, periodísticament parlant, i que vaig enamorar-me de la ràdio perquè em vaig enamorar del García.

Fins que vaig cometre l’error irreparable de començar a tenir opinió, el García pensava per mi mentre jo aprenia a veure la vida com ell ens ensenyava, lluitant per desemmascarar el poder, contra correveidiles, abrazafarolas, lametraserillos i estómagos agradecidos, sempre al darrera de la notícia. Blanco y en botella, leche! Eren altres temps… El periodisme esportiu encara no estava del tot saturat i ell va aconseguir, durant uns anys, ser més lliure i més independent del que qualsevol periodista actual (esportiu o no) pot somiar ser.

Com un capo de la màfia old school, tenia molt de poder i no se n’amagava, l’exhibia, el feia servir per intimidar l’enemic i per protegir els seus amics. Amb ell o contra ell, sense terme mig, era un paranoic megalòman, però entranyable i molt divertit. I un mestre de la retòrica, també. Feia speechs de trenta o quaranta minuts amb la polla fora, sobradíssim d’informació i de recursos perquè podia, perquè en sabia, perquè no necessitava caure bé, ni fer falses tertúlies plurals, ni tenir seccions, ni gaire guió. De fet, Supergarcía era ell amb un micròfon, un telèfon, i el seu exèrcit de redactors-esclaus treballant vint-i-quatre hores al dia. N’hi ha que diuen que fer ràdio no és agafar un micro i parlar, que ara la ràdio és més dinàmica, més fresca. A cagar a la via. Si ens segueixen donant papilla al final perdrem les dents.

El fet és que l’altre dia va aparèixer al Món a Rac1, per sorpresa, i jo anava en cotxe i vaig haver de parar de l’ impressió. No va estar malament, és llest el Basté. No és un comunicador nat, va molt justet de talent però sap tractar la gent. Un molt bon cap de recursos humans. I allà estaven tots dos, el gran sodomitzador i l’abnegat mossega-coixins, la ràdio d’abans i la ràdio d’ara. I al final de l’entrevista el Basté li va llençar un guant i el García el va recollir. Diu que una vegada al mes el trucaran per que desbarri, i jo crec que se’n volen fotre i espero que ell no es deixi. Espero que el primer dia parli de Catalunya, per exemple, de l’estatut seria perfecte, i que la digui tan grossa que els oïents de Rac1, tan acostumats a menjar papilles, s’ennueguin amb la gran polla del meu heroi i hagin d’anar corrents a vomitar.

p.d. : Si no enteneu el perquè de tanta nostàlgia, el youtube que he penjat potser us ajudarà a entendre’m una mica.