Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Fa dos dies, Déu m’enviava una senyal inequívocament destinada a cridar-me l’atenció sobre alguns aspectes de la meva vida que no acaba de veure clars. L’altíssim acostuma a comunicar-se amb mi a través d’un ampli ventall de fenòmens patològics sense causa demostrable empíricament, que constitueixen un codi obert interdimensional que jo cada vegada interpreto millor. En funció de la gravetat de la simptomatologia i de les seves conseqüències en la meva vida quotidiana, descodifico la putada i li contesto.  Aquesta vegada el bon Déu m’ha enviat una morena, la primera de la meva vida.

Intueixo que ha pensat que no estava entenent les cagarrines, i no s’equivoca. Durant els últims deu anys s’ha dedicat a retorçar-me el còlon cada vegada que ha cregut que m’allunyava del ramat. Han estat anys de lluita. Tu m’envies cagarrines? Jo faig veure que recorro a la ciència i em resigno al diagnòstic de la medicina tradicional – la síndrome del còlon irritable – i les corresponents visites al metge, a la farmàcia i alguns canvis en la meva dieta que no han tingut, mai, cap èxit demostrable. Vist amb una mica de perspectiva, les diarrees han fet acte de presència en la meva vida de la mateixa manera que han marxat, sense vincles causals, aleatòriament. Molt típic de Déu.

És per això que des que va arribar, m’he dedicat a pensar en la morena en clau hermenèutica. Què m’està dient, Déu? Experts en el tema m’han recomanat canvis dràstics en la dieta, els horaris… Vida sana en general. Aquesta vegada no picaré, distingeixo perfectament un problema de salut d’un problema amb Déu. Potser no cal deixar el cafè, ni el tabac, ni molt menys el formatge. Tot plegat és més profund i a la vegada més senzill, quan ho entens: Amb la morena, Déu m’obliga a mirar amb el tercer ull. El forat negre com a metàfora de les tenebres on s’amaguen les meves pors més profundes, els meus fantasmes, Mordor.

L’ullet del cul és cos, tan temple de l’ànima com la boca o els ulls, i no m’ha de fer fàstic. Entenc que mereix ser dignificat, acceptat, que he de deixar de viure com si no hi fos.  Així que ahir, d’esquena al mirall, respirava fons i decidia obrir les portes de l’avern. Vaig mirar enrere i juro que vaig veure sorgir d’entre les natges una llum encegadora, llum de redempció. Com en trànsit, en pau,  vaig continuar la litúrgia netejant-lo amb un sabó especial, buscant una tovallola suau per assecar-lo i, amb un dit, fent-m’hi un massatge amb una crema de lidocaína. Després sortia al carrer amb els meus millors calçotets, disposat a comprar el millor paper higiènic del mercat. Qualsevol cosa per tal de de compensar tants anys de marginació, de mirar cap a una altra banda.

Avui al matí he comprovat el miracle, la morena ja no hi era i jo, assegut a vàter, m’he sentit una mica més a prop de Déu.

Hola Andreu, comencem?

No veus que estic pintant?

(l’Andreu pinta amb aquarel·les dins d’una petita cabana construïda dalt d’un arbre del seu jardí)

Perdona…

Veus? Només amb una pinzellada, el quadre agafa vida. Quan pinto em sento Déu.

Només quan pintes?

No.

Et sents Deú?

Em sento AnDeú.

Jajajajajaja. Bona!

No riguis, imbècil. Fora del programa no faig gràcia.

Perdona…

Ho veus? Ara una altra pinzellada i… Mort. Ara el quadre és mort i destrucció.

Carai…

Vida i mort. Riure i depressió. No t’ho esperaves, eh…? Pintant espanto fantasmes.

En tens molts, de fantasmes?

Si. Sóc un home molt complexe, molt. No em veus una mica com un pallasso trist? Va digues, sense por, sóc un pallasso trist, oi?

No ho sé, Andreu, així no et veig. Potser si baixes de l’arbre…

M’agrada pintar dalt de l’arbre, com quan era petit.

Què feies quan eres petit?

Que no ho saps? Era molt gamberro, jo. Fumava bisontes i no estudiava gens.

Com ha canviat tot, eh?

Si, ara sóc emperador.

Emperador?

Tinc un imperi, no?

Suposo que et refereixes al Terrat…

No home, no… El meu imperi són els milions de persones que m’adoren.

Que veuen el teu programa

M’escriuen cartes. Mira, mira quantes cartes!

(l’Andreu assenyala una muntanya de cartes mullades i podrides, d’uns deu metres d’alçada, al mig del jardí)

Ostres. Tens una muntanya de cartes…

A vegades m’agrada despullar-me i ficar-m’hi a dins. Noto el contacte amb la gent. Un dia m’hi vaig quedar adormit.

A tu t’agrada, la gent?

M’agrada molt la gent, però lluny. El twitter és perfecte.

Ets un home 2.0?

De cap a peus. Ara ja no cal que surti de casa, la gent em fa la pilota còmodament des de casa seva.

Et fan molt la pilota?

Continuament.

I t’agrada?

A tu t’agrada que te la xupin?

Ja t’entenc…

(Per fi, l’Andreu baixa de l’arbre. Es col·loca a quatre potes i juga amb el seu gos)

I què, el gos?

Amb el gos m’hi he arribat a comunicar. Ell no parla però jo he après a bordar. Em va ajudar molt quan durant la gran depressió.

La gran depressió… Els anys 30…

No home, l’altra. La meva del 2000. Vaig haver de deixar Catalunya orfe de “La Cosa Nostra”.

Ah, si. I què, Catalunya?

Catalunya se m’ha fet petita. Tu has anat mai a veure “Catalunya en miniatura”?

Si.

No et senties molt gran? Fora d’escala?

Si, suposo que si.

Doncs ja saps com em sento jo, a Catalunya. Ara sóc un ciutadà del món. Has estat a Nova York?

No.

Se’t nota.

(Sona el timbre de la porta. L’Andreu fa veure que no el sent)

Andreu, em fa l’efecte que truquen a la porta…

Ah, si. Deu ser la XXXXX, fa dies que em persegueix…

És la teva novia, no?

Té les tetes enormes, com la meva mare.

(segueix sonant el timbre)

Vols que vagi a obrir?

No. I ves acabant, que he d’anar a fer el programa.

Diuen les males llengües que has perdut gràcia, que el programa l’aguanta el Berto…

El programa com es diu?

Buenafuente

Doncs ja està. No s’adonen que ho faig expressament. M’he d’anar retirant, vull dedicar més temps a la gent que m’estima…

(el timbre segueix sonant)

Ves-te’n!! Pesada!! Cony de dona…. No em deixa respirar.

Vaja… Dona’ns un consell per triomfar a la tele, Andreu, i ja no et molesto més.

Els guionistes. Fes-los creure que sou amics, com de la família, diga’ls que són uns genis i explota’ls tant com puguis. Són molt tontos, els guionistes. Ah, i sobretot no et mullis, mai. No et fiquis en política. I estigues sempre, sempre, sempre, en contra del Bush, de l’Aznar i de la Guerra.

Gràcies, Andreu.

No a la Guerra, company.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Aquest blog me’l va fer un amic, jo sóc un inútil, i quan me’l va posar a punt m’hi va instal·lar el GoogleAnalytics. Suposo que qualsevol persona que disposi de qualsevol mena de plataforma d’auto-propaganda a internet, si l’ha fet servir, deu haver arribat a la mateixa conclusió: El GoogleAnalytics és el dimoni. Jo me n’he adonat avui.

Es tracta d’una aplicació que et permet saber, dia a dia, tota mena de dades sociodemogràfiques, quantitatives i qualitatives, sobre qui, quan i com la gent entra a la teva pàgina. Per exemple, jo he pogut saber que sou pocs, que tinc un lector a Hèlsinki (ànims) i que acostumeu a passar per aquí cada una o dues setmanes. El que l’aplicació no et diu són els perquès. Perquè ho llegiu, perquè torneu, perquè marxeu, perquè a Hèlsinki, perquè llegiu uns posts i altres no… I aquí és on et tornes boig si ets, posem per cas, una persona un pèl insegura. El fet és que avui he après a veure què cliqueu i què no, i se m’ha disparat el narcisisme l’instint de científic social.

Una dada aclaparadora: Hi ha un post que la gent ha llegit, en termes molt relatius, de manera massiva. No és el que a mi més m’agrada, ni el que creia que us agradaria més, no. És el més controvertit, una vomitada de bilis sobre uns pobres nanos que tenen un grup de música i que mira, passaven per allà. El grup és una bona merda, no deia cap mentida, però jo el que realment volia era cagar-me en la gran puta així, en general, amb qualsevol excusa. Una mica com els crítics dels diaris, que te’ls llegeixes i penses: Mal follat.

Recordo que als comentaris d’aquell post, una noia m’acusava directament, a mi, de ser un frustrat i un mal follat. Aquest fet motivava l’inici d’una llarga reflexió que em portava a prendre la decisió de canviar. Jo no vull que la gent, les noies en particular, em vegin com un mal follat, com un crític de cultura. De fet, el dia que escriguí (pretèrit perfet, què passa?) aquell post, jo era una persona ben follada gràcies a un revitalitzador polvo del mudito de bon matí, així que semblava claríssim que no estava donant una imatge real de mi mateix i, el que era més important, no estava sent sexi.

Des de llavors i fins avui, m’havia proposat no penjar res al blog que no fos mínimament vitalista, constructiu, sensible i/o sexi. Havia decidit trencar amb la imatge de tio torracollons. Tot una metamorfosi virtual que no estava anant bé: Una “Oda a Roger Mas” a mitges i una història d’amor lesbià a la tercera edat rollo Coixet-Hard-Pastèl impublicable, res més. El Sabina diria que la testosterona es una musa muy puta, jo diria que el Sabina és un anti-heroi enganya-mònguers de pà sucat amb oli. És igual. Estava intentant ser positiu, aquesta era la idea, fins avui.

Deia que el GoogleAnalytics és el dimoni perquè gràcies a ell jo avui deixo de fer el primo, aquí, lluitant per ser vitalista mentre vosaltres, allà, aneu a la polèmica com les mosques a la merda. A partir d’avui rajades, demagògia barata i retòrica efectista. Tot per l’audiència, ho sento noia del comentari, avui torna la bilis a Jo També.

Ah, i m’he sentit una mica Telecinco. Ja està, només era això.

Hi ha viatgers de veritat: Miguel de la Cuadra Salcedo, Ibn Battuta i aquell noi tan simpàtic del Planeta Solitario de la2. La resta som turistes. Jo, avui, em pixo amb carinyo a la boca dels exploradors intrèpids que viatgen carregats de raspalls de dents a països molt pobres i es dediquen a fer fotos de nens negres amb mosques a la cara, sentint-se molt africans, fins que un dia prenen mal, i corren a l’ambaixada sentint-se molt europeus, apartant a cops de colze els nens amb les mosques i les dones que venen de rentar la roba al riu. Em cago, concretament, en el procés mental següent:

Renego de la civilització Occidental, malaltissa i decadent –> Me’n vaig al 3er món a recuperar la fe en la humanitat –> Tinc un problema –> Exigeixo que la Societat Occidental, malaltissa i decadent, em tregui les castanyes del foc.

Si no vols pols no vagis a l’era. És innegable que hi ha zones del món perilloses on, pel motiu que sigui, no hi tens les mínimes garanties de seguretat. Són llocs on t’hi has de saber moure perquè la gent, les coses, la natura, funciona d’una altra manera, normalment pitjor. Jo, per exemple, sóc fill de l’eixample de Barcelona i a l’eixample mai hi passa res. No hi ha violència, ni segrests, ni allaus, ni crescudes de rius i hi ha molt poquets talibans. Tota la vida vivint tranquils, els eixamplencs hem desenvolupat instints de supervivència basats en una sèrie de pressupòsits que no es donen a molts llocs del planeta. Ens hem acostumat a viure amb unes normes bàsiques de convivència, confiant bastant en el proïsme. Jo no sabria sobreviure en una presó de Korea del Nord, ni en una Haima de talibans al desert de Mauritània, ni vull patir febres extranyes, per molt bonic que sigui l’Amazones, ni se’m passa pel cap, sabent com les gasten, d’agafar un vaixell i anar emprenyar els jueus, per moltes ganes que en tingui. Hi ha activitats perilloses, llocs on determinades actituds són perilloses i moments perillosos a molts llocs. Jo sé on són, tots ho sabem, i cada dia dóno gràcies per no ser allà.

Sóc un cagat? Si. M’estic perdent experiències reveladores de les que et canvien la vida per sempre? Si, és el preu que he de pagar. He aconseguit viure amb la idea que els meus nets s’hauran d’acontentar amb històries molt poc exòtiques. No pain no gain, entesos. Ara jo vull saber quin preu pagues tu, petit Marco Polo, si malgrat totes les advertències i el teu propi sentit comú, decideixes a anar a fer el cabra on no toca i et converteixes en un conflicte diplomàtic per a la teva mare pàtria?

Suposo que un dia et notes fred, mort en vida, necessites experiències fortes, extremes, creus que estàs preparat, ho deixes tot enrera i vas cap al foc. Tens molta mili, les has vistes de tots colors. Sempre has viatjat sense mapa perquè t’agrada perdre’t, impregnar-te de la nova gent, noves costums, nous reptes… Hi vas i menges com ells, dorms amb ells, te n’enamores, els ajudes a construir una escola d’adobe, toques els seus tambors i t’adones de com ens compliquem la vida, a Occident. Sempre preocupats, materialistes. Allà la vida té sentit. Perfecte, però sigues conseqüent i assumeix el risc.  Planteja’t si també vols compartir el seu índex de morts violentes, les seves epidèmies i els seus desastres naturals perquè és el preu que potser, Déu no ho vulgui, et toqui pagar a tu. Sense metàfores, vull dir pagar, trinco – trinco, fins l’últim cèntim del que li costi al teu país, avorrit i materialista, treure’t de l’embolic on t’has ficat.  En resum, amic explorador, vull dir-te que si per exemple…

-         Et dóna la gana d’esquiar “fora pistes”, t’enganxa una allau i un grup de 15 bombers i la benemérita s’han de passar 36 hores buscant-te,

-         O tens una flota de vaixells de pesca, n’envies a un prop de Somàlia i venen els Pirates i l’aborden,

-         O un dia t’afartes de la vida de funcionari, demanes plaça en una Caravana Solidària que travessa una de les zones més perilloses d’Àfrica i, com no podia ser d’una altra manera, et segresten,

-         O potser decideixes anar a fumar porros sota les estrelles dalt d’una muntanya del Pirineu Aragonès i després no saps baixar i et trenques una cama,

-         O si et banyes saludant la bandera vermella de la creu Roja, et piquen catorze meduses i t’han de posar un antídot caríssim,

-         O ets un empresari molt murri, veus un ninxo de negoci al El Salvador i a la primera reunió de feina ja t’han tallat una orella i li han enviat a la teva dona per MRW.

Si et passa qualsevol cosa d’aquestes i salves la vida, dóna les gràcies a qui t’ha tret les castanyes del foc, aprèn la lliçó, deixa de fer el pallasso i sobretot : PAGA LA FACTURA, que estaves avisat.

Parat al semàfor, el Lluís pensa en la seva filla de quinze anys. Sempre ha estat una nena preciosa, ha heretat el millor de sa mare, pensa, els ulls verds i les cames llargues, les faccions fines i els cabells rossos de vol angelical, però ara la troba diferent. Busca la diferència, pensa en la paraula i troba exuberància, i es preocupa. Aquest estiu han anat a passar uns dies a Tossa, com cada any, i han anat a la platja i tot ha estat molt diferent. No és l’exuberància el que l’amoïna, és l’actitud de la nena. No són els llavis carnosos, ni els pits turgents, ni cap dels nous volums que desafien la gravetat i que no ha heretat de sa mare, pensa. Són els llavis pintats, és aquell caminar amb aquella faldilla aquella nit que van sortir a sopar, és el biquini, és aquell aire temerari, és la mirada bruta dels nois, dels homes, a la platja, és aquella amiga, la Katia. Sobretot és la Kàtia, pensa, no li agrada aquella noia. Des que han tornat de Tossa la nena passa hores a l’ordinador, fins molt tard a la nit, parlant amb la Katia, n’està segur. Parlen per videoconferència, s’envien fotos i a vegades la sent riure i li sona estrany. No és un riure angelical. El Lluís ha sentit parlar a la ràdio dels perills d’internet i de les xarxes socials durant l’adolescència, ha sentit barbaritats i té por. La Carla és una nena, pensa, i creu que l’ha de vigilar.

No en treu res, de parlar amb ella. Es tanca en banda, pensa, ell també ho feia. Pensa que li hauria de parlar dels canvis hormonals, del metabolisme, del sexe, dels homes, vol dir-li que no tingui pressa, que vigili amb l’internet, i es bloqueja davant l’angelical cara d’estupefacció que li dedica, que li recorda a sa mare. Fa tres anys que va marxar, la puta de la Glòria, pensa, i s’emprenya. Recorda tres frases de la psicòloga de la ràdio i l’hi repeteix amb vehemència.

Pensa en un amic informàtic que fa 3 anys li va ensenyar a veure porno, quan la Glòria va marxar, i li demana consell. Està decidit a espiar la seva filla. Vol saber de què riu quan la sent a la nit, tant poc angelical. Aprèn ràpid, s’hi posa i en una setmana ja ha vist tots els perfils públics de la seva filla a internet, li ha rastrejat el disc dur, ha vist fotos, videos, correus electrònics i fins i tot ha parlat amb ella en un xat.

No hi troba res alarmant a l’ordinador de la Carla, en el fons és una nena, pensa, però segueix entrant al xat i parla amb ella de tant en tant fent-se passar per un noi de setze anys. Una nit s’hi connecta i hi veu una Kàtia, Kàtia_XXX69. La saluda i li diu que és de Tossa. No fotis, jo també, li respòn, i ja sap que és ella. Decideix parlar-hi fent-se passar per un home de trenta anys, a veure fins on arriba, es diu. És un pendó, no s’equivocava. Escriu de color rosa i porta el ritme de la conversa amb seguretat, li diu que li agraden els homes madurs i que si li envia una foto i li agrada, ella li n’enviarà una altra. Què estàs fent, Lluís, pensa, però busca una foto d’un home jove i l’hi fa arribar. M’has posat calenta, li diu, a veure si t’agrado jo. I a la foto hi reconeix el lavabo de la casa de Tossa. Davant del mirall, la Kàtia s’agafa els pits i la Carla, la pobra, li llepa un mugró. El Lluís està aterroritzat, emprenyat, avergonyit i calent, per aquest ordre. Decideix no aixecar sospites i es despedeix de la Kàtia fins una altra, i pensa en esborrar la foto però al final la guarda.

L’estiu que ve no aniran a Tossa, la Carla ja no té ordinador a l’habitació i l’amic informàtic li ha ensenyat a bloquejar l’accés a internet a partir de les nou de la nit. Té la situació sota control, pensa, ha fet el que havia de fer. Ha plorat molt la Carla, l’hi ha jurat que quan faci divuit anys marxarà a viure a Tossa, amb la Kàtia, i ell pensa que ja l’hi passarà.

Algunes nits de tant en tant, quan la Clara dorm a casa de sa mare, el Lluís desbloqueja el router, es connecta al xat i hi busca la Kàtia. Li diu que no vol fotos, parla amb ella i es masturba al menjador.

Durant tres anys de la meva vida vaig anar a dormir escoltant el SuperGarcía de la Cope. De 12 a 1 m’oblidava que era un petit independentista català assenyat i m’abandonava al morbo del plaer prohibit, en secret, com un nen del kukluxklan escoltant d’amagat els discos de Chuck Berry. Era tant exòtic… I si es feia la una i encara no m’havia adormit, posava la cinta del De la Morena i comparava, i per mi sempre guanyava ell. Es podria dir que el García era el meu heroi, periodísticament parlant, i que vaig enamorar-me de la ràdio perquè em vaig enamorar del García.

Fins que vaig cometre l’error irreparable de començar a tenir opinió, el García pensava per mi mentre jo aprenia a veure la vida com ell ens ensenyava, lluitant per desemmascarar el poder, contra correveidiles, abrazafarolas, lametraserillos i estómagos agradecidos, sempre al darrera de la notícia. Blanco y en botella, leche! Eren altres temps… El periodisme esportiu encara no estava del tot saturat i ell va aconseguir, durant uns anys, ser més lliure i més independent del que qualsevol periodista actual (esportiu o no) pot somiar ser.

Com un capo de la màfia old school, tenia molt de poder i no se n’amagava, l’exhibia, el feia servir per intimidar l’enemic i per protegir els seus amics. Amb ell o contra ell, sense terme mig, era un paranoic megalòman, però entranyable i molt divertit. I un mestre de la retòrica, també. Feia speechs de trenta o quaranta minuts amb la polla fora, sobradíssim d’informació i de recursos perquè podia, perquè en sabia, perquè no necessitava caure bé, ni fer falses tertúlies plurals, ni tenir seccions, ni gaire guió. De fet, Supergarcía era ell amb un micròfon, un telèfon, i el seu exèrcit de redactors-esclaus treballant vint-i-quatre hores al dia. N’hi ha que diuen que fer ràdio no és agafar un micro i parlar, que ara la ràdio és més dinàmica, més fresca. A cagar a la via. Si ens segueixen donant papilla al final perdrem les dents.

El fet és que l’altre dia va aparèixer al Món a Rac1, per sorpresa, i jo anava en cotxe i vaig haver de parar de l’ impressió. No va estar malament, és llest el Basté. No és un comunicador nat, va molt justet de talent però sap tractar la gent. Un molt bon cap de recursos humans. I allà estaven tots dos, el gran sodomitzador i l’abnegat mossega-coixins, la ràdio d’abans i la ràdio d’ara. I al final de l’entrevista el Basté li va llençar un guant i el García el va recollir. Diu que una vegada al mes el trucaran per que desbarri, i jo crec que se’n volen fotre i espero que ell no es deixi. Espero que el primer dia parli de Catalunya, per exemple, de l’estatut seria perfecte, i que la digui tan grossa que els oïents de Rac1, tan acostumats a menjar papilles, s’ennueguin amb la gran polla del meu heroi i hagin d’anar corrents a vomitar.

p.d. : Si no enteneu el perquè de tanta nostàlgia, el youtube que he penjat potser us ajudarà a entendre’m una mica.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Els putos gendres ideals

Tinc la necessitat fisiològica de descarregar tota la meva ira d’anti-heroi antic en Els amics de les Arts, l’enèsima merda vestida de seda del pop català.

Abans de tot, però, vull deixar clar que ells només són els caps de turc, la gota que ha fet vessar el got de la meva tolerància. En realitat, aquesta rajada va dedicada a tots els músics del món que no tenen res a dir i que l’única cosa que pretenen és caure bé. “Si no t’agrada la música que fem, almenys deixa que intentem caure’t bé” . Més clar, l’aigua.

Doncs mireu, no. Ni una cosa ni l’altra. Us juro que els he escoltat, tot el disc – perquè se suposa que venen música –, també m’he llegit algunes entrevistes, el seu blog i he vist algun youtube, i em cauen com una patada als collons, justament perquè la música que fan és una merda. Desarrelada, pretensiosa, publicitària i insípida, com la gent que deu anar als seus concerts, música per a tota la família, escombraries.

Ukeleles, teclats-flauta, unes palmes per aquí, uns acordions per allà, instruments de joguina, musiqueta de caballitus, una mica d’electrònica… Sabeu aquella fortor  que sentiu quan aneu al CCCB, o a la Fimoteca, o a un míting d’Iniciativa? Pudor d’impostura. Tot sona bé però sona fals perquè sembla que arrangin les cançons en base a un estudi de mercat, i això es nota.

No hi perdeu el temps, de veritat. Els amics de les Arts venen fum a Barcelona, que com ja sabeu és el mercat de fum més important del món, i s’estan guanyant la vida bastant bé. Jo sóc conscient del seu èxit i us vull avisar: Els Amics de les Arts són caca, tòxica i contagiosa, fan música per gilipolles i com que jo he estat molt gilipolles, sé que és fàcil que acabeu anant a veure’ls aquest estiu, en alguna festa major d’alguna poble amb algun regidor de cultura sense criteri. Segurament perseguint una nena. Ho heu d’evitar, sigueu forts, negueu-vos-hi en rotund, si cal compreu cocaïna i convenceu la nena d’anar a una discoteca, o aneu a veure l’orquestra, que segur que serà vint vegades millor.

Jo crec que fan Fals Folk Forçadament Afrancesat a partir de la casa de putes que representa “el mestissatge” mal entès i el plagi sistemàtic d’altres impostors (així al bote pronto Els Manel, el Morrissey i el Pascal Comelade). Són molt moderns, tenen un posat naïf insuportable i un rollo costumbrista de zona alta buit i insubstancial. Si encara no els heu escoltat, ara esteu previnguts: A mi m’han fet venir ganes de morir i he hagut de recórrer al Gòspel per recobrar la fe en la humanitat.

Segurament la culpa no és seva, pobrets. Segurament és de la societat, com sempre. Deuen haver mamat això tota la vida a casa, a l’escola, a l’esplai, a la Universitat, al Bar Tomàs, a Formentera… És possible que l’únic que vulguin sigui follar, potser la culpa sigui de les noies, potser ens hem de preguntar quina mena d’homes busquen, en què ens estan convertint…Què volen, pallassos? En fi… Els Amics de les Arts estan a l’alçada del nom que han escollit: l’alçada del betum i la vergonya aliena, i per mi és important que sapigueu que no m’agraden ells, ni la publicitat que se’n fa des dels aparells nacionals de comunicació i control mental (potser la culpa la tenen les subvencions i la discriminació positiva que beneficia qualsevol papanates que canti en català…).

Sigui culpa de qui sigui, l’únic que vull saber és si estic sol, disposat al boicot, o si algú de vosaltres està tan preocupat com jo per l’èxit de grups com com aquest i pel devenir de la cultura popular catalana en general. Catalunya ha de passar pàgina, la cultura cumbaià i l’afrancesament que han mamat i encara mamen els nostres burgesos no serveix, ens ha convertit en un país amb el ciri a la mà, pusil·lànime, la meca de la correcció política i així no anem enlloc. Hem de vigilar què escolten els nostres adolescents perquè el nens pardillos d’avui són els polítics polla-toves de demà. Ni un Ukelele més, o traslladaré definitivament les meves arrels al delta del Mississipi.

Que Déu nostre senyor salvi el Rock n Roll.

Què tal esperits famèlics, com ha anat el juny? Jo he estat acabant una carrera, ahí es ná. Una carrera amateur, si, però de les llargues, eh? Una autèntica grande boucle ,d’aquestes que molts comencen i molt pocs acaben, tècnica i tàcticament fàcil però mentalment duríssima, de resistència, plena de temptacions d’abandonar-la… No ha estat fàcil, les he passat bastant putes.

Crec recordar que quan vaig començar-la, fa més de vuit anys, l’únic que volia era participar en una carrera, a ser possible gaudir-la i sobretot acabar-la, que és de l’únic que es tractava. Perquè aquestes carreres amateurs no es guanyen, es corren, i només es perden si s’abandonen. I jo, en aquella època, tothom qui coneixia n’estava corrent una, fins i tot alguns ja l’havien acabat i m’explicaven que, de cara al futur, era importantíssim tenir una carrera amateur al palmarès. De cara al futur! També crec recordar que allà van començar les taquicàrdies.

De l’únic que es tractava, doncs, era d’avaluar les pròpies potencialitats, virtuts, defectes, fòbies i filies, i de tot plegat extreure’n una vocació en funció de la qual escollir una carrera per a desenvolupar-la. Fotut. A mi en aquella època (i diguem que no he canviat gaire) m’interessaven el futbol, el cànnabis, la possibilitat onírica i remota de follar, la música… La cultura popular en general.

El fet és que no hi havia gaire carreres amateurs amb un recorregut escaient per a la meva matriu DAFO de post-adolescent nihilista. De fet només en vaig trobar una, a Bellaterra. Em feia tilín però no m’hi van deixar inscriure perquè deien que m’havia gronxat més del compte a la meva època d’aleví. Puta meritocràcia.

Vaig acabar optant per una carrera poc prestigiosa i molt desconeguda que deien que tenia un recorregut molt variat, complet, prou assequible, una mena de calaix de sastre on hi anaven a parar alguns corredors polivalents, molts desorientats, i alguns altres amb la idea de romàntica d’aprendre del trajecte, gaudint del paisatge. Acceptaven a tothom, i això mai no és una bona senyal.

Jo vaig decidir córrer-la a les tardes, compaginant-la amb coses lucratives, poc a poc i sense atabalar-me, però convençut. I els primers anys van ser estupendos corrent sense pressió, fent amics, fins i tot em vaig enamorar d’una corredora. Però mica en mica la carrera es va anar posant dura, algunes etapes de muntanya eren un suplici per un amant de l’sprint com jo. Molts companys de pelotón van abandonar, alguns em van deixar enrere i cada vegada corria més sol i les etapes s’anaven fent més avorrides. Fins i tot em van fer repetir etapes per arribar fora de control. I la direcció de carrera, quin drama. Una secta de corredors professionals frustrats, rates de velòdrom, ganduls i pretensiosos que feia molt de temps que havien perdut qualsevol rastre d’esperit competitiu, organitzaven la carrera sense pensar en els corredors.

Davant d’aquest panorama la motivació inicial i les ganes de córrer, l’amateurisme, el palmarès…tot havia deixat de tenir sentit i la carrera s’havia convertit en una barreja de tossuderia – perquè no la podia deixar, perquè les carreres (les coses!) s’han d’acabar, amb dos collons – i de por, de no atrevir-me a buscar-me la vida sol amb la bicicleta, de fer el meu propi camí, bla, bla, bla…

En fi. Ara celebro que l’he acabat. He arribat a meta amb les rodes punxades i una pájara de cal déu aprofitant la inèrcia de les baixades, fent trampes, veient com els corredors joves i motivats m’avançaven sense esforç aparent, ignorant el meu patiment.

Jo m’havia imaginat aquest moment algunes vegades, creuant la linia amb els braços enlaire senyalant al cel, triomfant, però ho he acabat fent discretament. Per dignitat. I per que tampoc m’hi esperava ningú, a l’arribada. Suposo que no podia ser d’una altra manera. He paladejat la sensació de  victòria mentre ha durat, poc, però m’ha quedat un regustet de satisfacció molt agradable. És una carrera de merda, però l’he acabat. Un hurra per mi.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Ui si, quina novetat. I jo també, deus estar pensant. Doncs mira, com a mínim deixa que ho dubti. No te m’ofenguis, no t’estic dient que no siguis culé, el que et vull dir és que jo no ho puc saber. De fet només ho saps tu, de la mateixa manera que només tu saps si ets feliç, o en què penses quan et masturbes, o si realment ets d’esquerres.

Ja et dic ara que m’és igual si t’has comprat la samarreta, si vas anar a Roma o si t’has tatuat la cara del Piqué a sobre del cul que, ara, tal com va tot, amb això no n’hi ha prou. Amb els culés, com amb els amics o com amb els escaladors (Go-min-sun, coleana lulenta!), passa que només en la desgràcia veus si són de veritat.

Afortunadament, ara vivim temps d’alegria, d’orgull i d’olele i olala perquè ser del Barça és el millor que hi ha, ara. Ara som el millor equip del món, el més sexi.  Per l’amor de Déu, cantem Coldplay i portem una ONG a la samarreta, sóm una màquina de molar, el Barça està de moda, ara.

Però no fa tant, no molàvem gens. Em refereixo al Barça antic, d’aquell president caspós, dels entrenador antipàtics i dels jugadors mediocres. I no t’estic parlant dels setanta ni dels vuitanta, t’estic parlant del tardo-nuñisme de fa quinze, dotze, set anys, quan el camp no s’omplia mai perquè anar a veure jugar el Cuéllar, el Kodro, el Korneyev, el Ciric, el Bogarde o el Mendieta no valia la pena, no t’omplia, era una pèrdua de temps.

T’ho dic perquè quan torni a guanyar el Barça, abans d’abraçar-nos, m’agradaria saber si aleshores, a les dures, també veies tots els partits, si et compraves la samarreta, si et preocupava el Barça, si en parlaves, i si d’aqui a uns anys, quan deixem de molar, seguiràs sent tan culé com dius que ets ara, a les madures.  Perquè potser has oblidat quan renegaves del club (i fins i tot del futbol, en general!), quan vas trencar el carnet, quan preferies anar al cine, quan ho trobaves tot tan ridícul. Potser has de reconèixer que ets un culé de segona, un “culé de temporá” que forma part de l’exèrcit de reserva, quan puja la demanda de seguidors. I si és així, el que jo et demano és que no m’enganyis, que no m’abracis, que jo quan guanya el Barça ho vull celebrar amb els que han patit, com jo.

I que consti que vull pensar que aquests últims anys t’han convençut, que t’han fet incondicional, però ja t’he dit que ho dubto. Ja ens coneixem, els barcelonins. L’any passat a Canaletes, quan vam guanyar la Copa d’Europa, hi havia mig milió de persones borratxes i eufòriques. Aparentment, tots érem culés empedernits. Tal com, aparentment, també semblàvem alter-mundistes convençuts, disposats a deixar-ho tot per canviar el món, el mig milió de  borregos que al 2003 (gràcies per tot, Radomir) vam anar a dir No a la Guerra! Que parin el món, que baixo! I busca’ns, ara. Ni el món s’ha parat, ni tu has baixat, ni has tornat (ni tornaràs) a anar a una manifestació en la teva puta vida.

Oi que ara ens entenem? Aleshores un altre món era possible, ara ser del Barça és el millor que hi ha. I demà ves a saber. És el problema de viure en una ciutat guai.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Fora camisa metafòrica:

Fins als sis o set anys, vivia còmodament amb la idea que el món era una mena de Show de Truman, específicament dissenyat per tocar-me els collons.   Els meus pares, alumnes avantatjats del mètode Stanislavsky, encara recorden el dia que els vaig voler desenmascarar…  Mai he descartat la idea, només us estic seguint el joc.

Bragueta oberta:

Entre els deu i els dotze anys vaig debutar com a científic social amb un treball de camp sobre l’èxit i el prestigi social. Tristament per al meu futur, vaig observar que la condició necessària (i no suficient, també tenia en compte el color del cabell, tenir la GameBoy, la tècnica futbolística i entendre les nenes, per aquest ordre) per a tenir èxit a la vida era tenir dos cognoms ben catalans.   La teoria aguantava bé fins que, de colònies al Berguedà, uns aborígens la van fer miques.

Finalment, molts anys més tard, la Sociologia em reconforta amb un variadíssim ventall d’elegants i irrefutables justificacions pels meus fracassos.

Mitjons:

Des de  sempre que relaxar-me m’angoixa. Trobo a faltar aquella pressió al pit…

I, tariro-tariro, l’estriptis metafòric integral:

Un dels esforços més grans de la meva vida ha estat començar a fumar.

Incraípla, paro sert.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Futbol?

Forces fàctiques fixen fonaments, funden federacions, firmen factures, fabriquen fortificacions faraòniques, fan funambulisme financer.

Finalment, fitxen futbolistes fantàstics. Figures! Fenòmens!  Forrats, farceixen fortunes,  fanfarronegen, fecunden femelles, fonen Ferraris,  fan festa,  fumen farlopa…

Feliçment, fascinen fent filigranes fabuloses, fintes furtives fidelment fotografiades, filmades…   Flaixos fabriquen famosos, fomenten faràndula,  faciliten fantasia.

Feiners fastiguejats, futbolistes fracassats, fadrins frustrats, formen fervents fanàtics, formiguetes finançadores fins fer fallida.

Fa falta fè, fa falta flipar, fan falta fal·làcies funcionals.

Futbol facilita felicitat factible.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

I si el meu alcalde vol que participi jo participo, perquè participar m’encanta. Participar és viure, els escandinaus fa temps que ho saben i nosaltres fa temps que ens hem adonat que els escandinaus molen molt. Ens hem escandinavitzat a base de participar. Participant molt i participant bé, i ara no la podem cagar. Ara hem de transformar la Diagonal, que vol dir transformar Barcelona, que vol dir transformar-nos a nosaltres mateixos.  L’ajuntament ha tingut tres idees, no estan malament, però jo n’he tingut algunes més i m’agradaria que passessin pel sedaç de la vostra lectura crítica i participativa:

Opció D : La A o la B a cara o creu. I ja veureu com segur que surt cara, caríssima.

Opció E : Soterrar la diagonal: Donar un pic, una pala, un pijama de ratlles i una ampolla d’aigua del Besòs a tots els funcionaris de l’Ajuntament i que cavin, que cavin i que no parin de cavar fins que morin. I quan morin triturar-los i encofrar-los.

Opció F : Fer de Barcelona la primera ciutat totalment peatonal. Els transportistes conduirien cigonyes gegants i deixarien els paquets per la ximeneia.

Opció G : Regalar una càpsula Coi-Poi a totes les persones que viuen a fora i treballen a dins, i viceversa.

Opció H : Que la Plaça Francesc Macià passi a dir-se Plaça de la Justícia Poètica, i cada dia s’hi faci una Lapidada popular-participativa contra algun membre del Consistori escollit a l’atzar.

Opció I : Fer un canvi. Traslladar tots els éssers vius de l’Ajunyament al Zoo, i tots els del Zoo a l’Ajuntament. L’alcalde, evidentment, seria el lleó.

Opció J : Desenvolupar el Tramvia de l’Amor Renovable, que funcionarà amb llet de soja, sang de menstruació i una picada de margarites.

Opció K : Repartir pa amb oli, porrons de vi i Àlmax a l’alçada de Zona Universitària, perquè menjar-se un cotxe a palo seco no senta bé.

Opció L : Redirigir el Trànsit per davant de casa de l’Alcalde Hereu.

Opció M : Convertir la Diagonal en un hort urbà.

Opció N : Cobrir la Diagonal amb una gran Catifa Vermella sobre la qual desfilaran, a mida que vagin arribant, tots els turistes, erasmus i congressistes extrangers mentre nosaltres els aborígens, a banda i banda de la catifa, els llencem pètals de flors i els oferim les nostres dones.

Opció O : Drogar de popper l’Alcalde i deixar-lo al mig de la Plaça Francesc Macià, untat en vaselina i mirant cap a Martorell en aquesta posició. Des de la Plaça de les Glòries, amb un tiraxines gegant, disparar aquest emblemàtic edifici en direcció Martorell.

…

Junts podem arribar a la Zeta! …

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Hola fans, avui començo una secció d’autoajuda de títol trilingüe que està destinada a salvar-vos la vida.

“Yo me visto por los pies. Lessons per anar tranquil per la vida” pretén, sobretot, estalviar-vos feina. Delegueu-me la vostra opinió, que jo reflexionaré per vosaltres sobre els grans temes del coneixement humà i us proporcionaré un fons d’armari intel·lectual còmode, flexible i resultón, mentre vosaltres descanseu de l’esforç que comporta obrir-se pas a matxetassos en aquesta selva de bèsties peludes que és el dia a dia.

A “Yo me visto por los pies. Lessons per anar tranquil per la vida” separaré el poc gra de la molta palla que els homo sapiens hem anat acumulant, en forma de coneixement, durant tots aquests milers d’anys rascant-nos la barbeta mirant al cel.

Perquè “Yo me visto por los pies. Lessons per anar tranquil per la vida” és aquell kit de supervivència existencial que demaneu a crits cada vegada que la vida us porta a un aztucac, i que els vostres pares, pel motiu que sigui, no us van poder donar.

Olrait mama. Arribats a aquest punt i si el que diu aquest jueu és veritat, ara hauríeu d’estar tots amb les expectatives a rebentar, fent córrer el boca orella… i d’aquí dos o tres dies serieu centenars de catalans demanant agenollats la primera entrega de “Yo me visto por los pies. Lessons per anar tranquil per la vida”, disposats a ser fidelitzats.

Doncs mireu, la primera lliçó per la vida me l’he fet a sobre:

No deixeu mai que un jueu us digui el que heu de fer.

I la segona, aquí la teniu:

Lliçó d’economia política o  Papa, perquè som capitalistes?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Visc en un pis compartit amb un home i una parella heterosexual. Fa un mes que la meitat femenina de la parella ha marxat a Cuba per estar-s’hi tota la primavera buscant una xancleta, que es veu que l’ha perdut i la tenen allà. Per motius logístics i sobretot sentimentals, ella és insubstituïble, així que quedem l’altre home, la mitja parella i jo.

Com a sociòleg que no sóc, la possibilitat de viure en primera persona la metamorfosi estructural d’un grup social amb la variable gènere pel mig em va posar tant turró que vaig minimitzar el Solitari Spider, vaig fer tres hipòtesis i vaig seure a esperar el canvi social. Passat un més, vegem i refutem les meves hipòtesis inicials:

H1) – Tres persones embruten un 25% menys que quatre persones. El pis estarà menys brut o, com a mínim, trigarà un 25% més a embrutar-se.

Doncs no. Des del primer dia que se’ns menja la merda en totes les seves manifestacions possibles i assistim passivament a un espectacle multisensorial de pudor, greix i naixement de noves formes de vida que van omplint el buit que la noia ens ha deixat. Nosaltres no netegem, és una qüestió d’honor i de respecte per la natura. Potser per Nadal tenim molsa pel pessebre.

H2) – El que té la novia a Cuba se sumirà en una espiral paranoico-depressiva, provocada per la llunyania de l’amor i els tòpics sobre els homes cubans. S’autodestruirà abandonant-se al consum compulsiu d’alcohol i estupefaents, i vagarà per casa llepant-se les ferides com un gos atropellat.

Si i No. Beu i es droga tant com pot, però se’l veu relativament content, positiu i vitalista.

H3)- Ho he vist a les pel·lícules. Quan tres homes adults viuen sols en un pis es produeix l’autèntica sublimació de la solidaritat masculina, pura camaraderia al servei de l’hedonisme, la diversió i l’alimentació hipercalòrica.

Res més lluny de la realitat. Les dones són la sal de la vida, no ens enganyem. Es respira cordialitat i un bon rotllet silenciós basat en el respecte escrupolós pels espais vitals; però hem reduït la comunicació a la mínima expressió, ningú molesta ningú. Ni festes, ni pizzes, ni Play Station. Amb tot, concloc que he estat testimoni d’una transició serena i natural cap a un nou model d’ecosistema social ni millor ni pitjor, molt pitjor.